Ben adherits al pupitre, o en aquest cas, al banc que ressegueix la classe de paret a paret, hi trobem a la despreciable i abominable primera fila. Sí, exacta, els veieu? Aquella colla de set-ciències i de pilotes empedernits, que lluiten sense que existeixi competició alguna per a ser candidats d’honor a llepa-culs del professor. Entren espitats com si fessin tard i es preparen com si anessin a fer un examen. Els seus rostres potser estan adormits, o bé seriosos, però tranquils, quan entri “l’autoritat” acadèmica a l’aula, estaran preparats per introduir-se el penjador a la boca: somriures falsos, assentiments fora de lloc, comentaris amb closca d’intel•lectualitat i interior buit de lògica i hipòcrites rialles d’acudits fàcils que ni tan sols podem arribar a entendre. Però tan se val, no importa, l’únic que cal tenir en compte és que el professor sap que hi són, sempre hi són, els inoblidables de la primera fila, un cúmul de personatges que s’ha ajuntat amb l’únic objectiu de guanyar punts gratis. Són éssers estranys, únics en la seva espècie. S’ajunten en bandades que semblen passejar absents del món que els rodeja, fins que desapareix de nou el professor: canvi de contingut, cervells capgirats i passem al bàndol de la crítica i l’odi cap a qui pot suspendre’t l’assignatura. A qui voleu enganyar? La primera fila és un gènere que no té consciència de realitat: o odies o estimes, o admires o menysprees, o et situes en aquell terme mig anomenat indiferència. Però no pots fer creure que persegueixes un mite, i després trepitjar-lo. No és sa fer veure que som qui no som en veritat. No és correcte fingir ser qui no som, i per tant, és millor ser qui som davant de tothom que és com és. Perquè enganyar-nos? Un somriure forçat no ens fa més intel•ligents, ni una pregunta d’interès fals, ni tan sols un comentari absurd. Consell a la primera fila: sigueu sincers amb vosaltres mateixos, o per considerar-vos massa intel•ligents acabareu sent percebuts com a imbècils.
Quatre draps mal posats, maquillatge mal pintat a cares d’adolescents que descobreixen el món de la festa per primera vegada. Els cabells planxats, ben llisos, que era la moda. Els pantalons que més ens agradaven, preparats per cada dissabte tarda. Només es tracta de bellugar el cul, i de riure, sobretot, riure. Agafem el tren, direcció Mataró, amb els nervis de si ens deixaran entrar o no. Així erem i així som i serem. No ens cal mostrar els nostres encants, perquè els que ens coneixen bé saben quins són. Sortir i gaudir de l’edat que ens toca, vivint cada moment com si fos l’últim (Carpe Diem!!! eh Gina??). Però no oblidem aquelles etapes que ens han vist créixer, quan l’EQ era el nostre santuari, que en pau descansi, i el celler el nostre refugi. I el Q-Zar?? Barres de xupitos interminables que només l’Anna, amb el seu addictisme al tequila, era capaç d’acabar-se. Les escapades pels carrers de mataró amb alcohol a la sang, les rialles sobtades que érem incapaces d’aguantar-nos, les crítiques, les ploreres, les reconciliacions – i les no reconciliacions- els sopars improvitzats al Chino, a les KDD plenes de vergonya... el primer noi (i el segon, i el tercer...). Seguint les passes de la Laura i la Clara, que amb les seves tajes no es van adonar que evaquaven la discoteca... els nostres cambrers preferits, la colla-pessigolla, i molts més... una etapa d’or que ens va veure descobrir el món de la festa, de la diversió, i que ens ha portat fins avui.
Deixem enrera l’era de les motos, dels trens i de les festes matineres d’amagades. Encara recordo un matí a Priveé, estirada al sofà amb l’Anna, esperant que les dues “responsables” tinguessin ganes d’abandonar la sala. Els taxis –i els taxistes!!- que van acabar prohibint-nos el seu servei gràcies a la Beth... els mòbils que es perden, l’aparició d’un món de pijisme a l’Up&Down, i més tard, el poder d’atracció que poden provocar una parella de noies a Pacha...
Una sueca de 200Kg anomenada Fryda que es menja gelats sense dir res, que juga a cremar-se els pèls del braç i que no deixa que ningú la toqui... un Sant Joan boig a la platja, BBM, al que intentaríem tornar d’amagades hores després... una fugaç estància a Privat, les nostres baralles amb noves competidores –alias Jenny, la mini-, els nostres canvis d’estil –made in Anusca-, els nostres canvis d’aires –Hello 759-, els autobusos, els marejos, els petes que et deixen sense saliva en caps d’any mal fets...
Deixant enrera les cuines, els mercats al jardí l’Anna, els capgrossos que vivien a la bassa on va caure la Gemma i l’Elena, els pentinats, la xocolata que va explotar al microones en un intent de pastís, les escapades ilògiques a casa el noi del IRC...
Passem pàgina, tanquem una etapa per créixer i seguir descobrint, juntes, com sempre, amb els mateixos problemes i les mateixes gràcies. Som i serem, però, com oblidar-ho?
És tard, els ulls se’m cauen i només penso en veure’t. Sembla difícil que no puguis estar sense la persona a la que estimes, però és cert, no és una llegenda: l’amor existeix. És un sentiment fugaç fruit d’un apreci constant que mai s’apaga del tot. És una flama que s’encén i es fa més tènue quan ja no queda on cremar. Però és real.
De vegades voldries engegar-ho tot lluny, molt, molt lluny, allà on els problemes desapareixen i les persones creixen amb llibertat. Allà on pots dir el que penses i ningú et jutja. Allà on pot donar vida a la teva imaginació sense importar què pensaran. Busques evadir-te d’un món al que t’has d’encarar dia a dia. Fuges de la realitat, t’amagues de la veritat que et seguirà perseguint al llarg de la teva vida. I de sobte, trobes la llum. Tard o d’hora, aquella flama s’encendrà. Ell ha aparegut, no és cap visió. La persona que esperaves està al teu davant i no tens res a dir. Les paraules queden atrapades dins teu. La boca està seca i el cor batega amb força. La panxa sembla embolicar-se en un nus que ni un mariner seria capaç de desfer. Estàs nerviosa, pendent de cada gest o moviment que surt de tu. Què dirà? Què es pensarà? Se’m nota? M’agrada? En què estic pensant? L’amor no existeix. Doncs t’equivoques.
Recapacita. Ets tu mateixa, ets una persona que val i no t’ha d’importar el que pugui pensar. Si no et valora pel que ets hauràs d’acceptar que no es tracta de la persona adequada. Perquè l’amor va més enllà. I no és cosa d’un sol dia, és qüestió de temps, de paciència,... d’esperança. Però quan arribes a acariciar-lo és com un vici que no deixaries mai. Estimes i ets estimat. Ets tu mateix i no t’importa què puguin pensar. L’has trobat, el tens amb tu i no el voldries deixar escapar mai. Et passes els minuts preguntante què has fet sense ell tant de temps. I no hi ha resposta.
Però com tot el que és bo, l’amor no és etern. I aquella flama tindrà caigudes. El vent potser afluixarà la seva fervor. Potser arribaràs a la foscor del camí una altra vegada fins que un dia un raig de sol il•lumini el teu recorregut. Però sempre quedarà el record, on el sentiment retomba. Allà on segueixes creient que és el millor que t’ha pogut passar. No importa. Ara ets feliç, o això vols creure.
Estúpids projectes de pija barcelonina super-maresmenca –de ben segur sabrà entendre-ho qui conegui d’una manera propera a aquest gènere, que tot i tenir nom d’urbanització de “luxe” és un fenomen capaç d’estendre’s molt més allà del que pugueu imaginar -. Com deia: estúpids projectes amb samarretes plagiades i morros pintats, amb Scoopys recent estrenades i expressions de model de revista barata. Acompanyades de nens que no sabries distingir l’un de l’altra –els coneixereu, es mouen en massa i solen pentinar-se els cabells de manera desendreçada i desigual en direcció els ulls, pantalons caiguts ensenyant mig cul i un cinturó platejat mig tapat per jerseis de marca -, a tots ells els vull dir només una cosa: creixeu gent, madureu, la vida no és la quantitat de diners que tenen els vostres pares a la butxaca, ni la vostra capacitat adquisitiva en termes de moda juvenil –si li voleu dir així, perquè òbviament no és més que una malaltia contagiosa que us aneu passant els uns als altres, no teniu estil propi?-. La vida no és només agafar un cigarret a la germana gran per fer-se la gran amb les amigues, ni comprar un mòbil d’última generació per fer una foto del pòster de la Hilary Duff i dur-lo com a fons de pantalla. No podeu marginar a aquella gent humil, normal, que no pot comprar-se ni mantenir el vostre ritme de vida, perquè no sereu mai millors per anar decorades de noms coneguts. No sereu mai ningú si seguiu mirant als demés per sobre l’espatlla, quan ni tan sols us heu fet una ullada sincera a vosaltres mateixes. La vida no és només la imatge que pugueu o preteneu donar als altres.
Embotides en pantalons Samblancat de la talla 34, conjunten els seus tangues amb les arracades - tot de marca és clar -. Es maquillen per anar a buscar el pa –només quan la filipina es posa malalta -, no sigui que trobin al seu príncep blau a la fleca (òbviament no serà el propi pastisser, elles aspiren a trobar un home de la seva casta).
Es tracta de les pijes supermaresmenques, senyors, les noves riques de la ciutat que envaeixen el poble en busca de platja, sol i homes. Però no homes qualsevols, nens de la seva edat que esperen una gran fortuna per heretar: aquells dels cabells mal pentinats - recordeu, no?-, Coronita en mà, caminant amb l’estil d’un model Calvin Klein. Aquells que es passen hores davant d’un mirall per tal de trobar el model més casual que tenen al seu armari. Sí senyor! Els fills dels rics han d’anar disfressats d’Armani, però no només això, ho han de pregonar als quatre vents perquè tot vagi bé.
Com poden crear-se éssers així? Existències basades en els diners d’una família, o en els béns més cars que puguin tenir sota la seva possessió. Tot té una explicació quan els veus a ells, jugant a paddle mentre parlen de les seves noves adquisicions. El mercedes SLK que li han comprat al fill gran per aprovar una assignatura d’ESADE, el Cherokee que han regalat a la dona per parir una altra criatura que seguirà el mateix camí... i les quaranta mil cases que tenen en construcció o habilitades però que només faran servir una o dues vegades a l’any... i és que no hi ha res com fer diners un bon dia, encara que ahir anessin disfressats amb quatre draps del mercat dels dissabtes. No us confongueu, no és enveja: fa gràcia veure com la ignorància s’amaga tan plàcidament entre l’escalfor de quatre bitllets verds, o liles, aquells que ningú ha vist mai. A tots vosaltres, sapigueu: la vida no és allò que posseïm, ni allò que puguem o tinguem la capacitat d’aconseguir, la vida no és l’allò material que guardes al garatge sota la protecció de cinquanta alarmes; la vida és molt més que el materialisme i les ganes de fardar, perquè les millors coses que pot oferir-te, no tenen preu.
T’estimo. Resulta mentida fins a quin punts s’ha convertit en una paraula comodín el “t’estimo” i totes les seves abreviacions corresponents. Avui dia, qui no estima a ningú? Tothom s’estima, i es fa ús d’aquesta paraula sense cap mena de control o limitació a la seva definició. Què vol dir t’estimo? No és el mateix que sentir afecte per una persona, o tenir-li certa simpatia, o que et caigui bé. T’estimo va més enllà, no es pot utilitzar així com així, perquè aleshores, el seu vertader significat, allò que realment representa, es perd. Es desgasta, sabeu? Així doncs, voleu deixar-vos de cursilades inútils i dir les coses pel seu nom? No sé, podríeu provar amb un “M’encantes” o un “ M’enamores” o qualsevol sinònim similar, però sis plau, reserveu el t’estimo per ocasions especials, aquelles en les que realment ho sentiu i us surti de dins dir-ho. No convertiu els mots en sentiments superficials d’adolescents... o arribarà un moment en que la facilitat amb la que direm t’estimo serà equivalent a una salutació.
En realitat, com a catalana, crec que no puc ser del tot imparcial en el proper comentari, així que abans d'iniciar la meva parrafada diària, m'agradaria alertar a qui sigui que es molesti en llegir això -algú que deu tenir molt temps mort, intueixo- que no em faig responsable de cap bajanada que pugui arribar a dir, ni de no ser compatible amb opinions alienes.
No m'implico masas en termes de política, per una banda, la majoria els ignoro: no m'interessen. Sí, potser no hauria de ser així, però crec que, en realitat, no hi ha cap manera d'acontentar-nos a tots alhora, per tant, em considero bastant agnòstica en relació a la fe política. Tot i així, no em vull desfer del meu dret d'expressar-me, perquè és meu, el vull, i em dóna la gana de fer-ho.
No em considero ni molt menys nacionalista radical, tot i que si que guardo certa simpatia per la meva terra. I el fet d'estimar-la com a meva, no implica que deixi de tolerar la resta de país. El que no sóc capaç d'entendre és quin mal té considerar Catalunya com a nació, i buscar el nostre paper com a tal. De fet, si busquem en qualsevol diccionari, o a la Real Academia mateix, nació es defineix, exactament com: "Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común". Adaptem el significat d'aquest mot a Catalunya, quina diferència hi ha? Cal recordar que originàriament, aquesta terra era nostra, i va ser comprada per un matrimoni de conveniència, el qual, ara mateix, no em ve de gust analitzar.
La qüestió és que per estimar, o per pensar d'una determinada manera, no es fa mal a ningú. L'estatut, en sí mateix, únicament representa per a molts catalans, un acte de reconeixement. No volem provocar, ni trencar cap país. Si no comencem per protegir les nostres diferències, com a persones, com a nacions i com a països, arribarà un moment que tot restarà tant uniforme, que serà avorridíssim. I queixar-se per queixar-se és tonteria. Així que... per què no canviem de tema d'una vegada si el que s'hagi de fer, es farà vulguem o no?
Poruga, responsable i reservada, i a la vegada atrevida, esbojarrada i extrovertida. Variabilitat és el meu lema i el repetiré sense parar. Sóc així, canvio, sóc camaleònica. Inconformista fins al punt d’arribar a una pol•laritat esgarrifosa. Avui et vull aquí, demà allà. Avui tinc ganes de parlar però després ja no tindré res a dir. Tot depèn de com em desperto, que sol ser amb el peu equivocat.
No t’espantis, no sóc una malalta. No tinc cap problema de salut tret de la meva curta alçada. Petitona, sí, però no per això menys mogudeta. El meu físic enganya. Cara de nena bona, ulls blaus i somriure angelical. Però tornem a passar d’un extrem a l’altre, que això m’agrada: egocèntrica, pocavergonya i antipàtica. T’ho ha semblat? Ara que estic patint de prepotència et diré que no sóc així. Callada, insegura i afable. Doncs tampoc. Ara em ve de gust parlar, després callaré fins que les paraules em surtin per les orelles. Tot i que ho solen fer pels ulls, no ho puc evitar, sóc molt expressiva.
M’agrada somriure alguna vegada, però potser avui t’ensenyo l’estomac d’una sola rialla. Ara no, estic seria i distant, i segur que ho notaràs perquè tothom em veu venir. No t’amoïnis, no sóc tan agressiva com ara puguis creure, o potser sí, i en un atac de ràbia perdria les formes.
Cabells arrissats, recollits, llissos o com li vingui de gust al vent que fa. De to més o menys ros en funció de la llum del sol. Ulls grisos? Hi han núvols. Verds? No em trobo bé. Ullerosos? Mala nit! I així podria seguir una llista ben llarga que per aquells qui no ho han entés abans: sóc canviant, variable, diferent a cada segon que passa. Ah! Repeteixo: no sóc esquizofrènica.
Em solen titllar de vergonyosa i estudiosa. Responsable i dona de poques paraules. Aquells qui em coneixen saben que enganyo –una altra vegada- perquè puc acabar discutint amb una paret si és això el que em surt de dins. La cara vermella del sol –o d’una mala passada-, blanca com la neu si és hivern, i perquè no, negre quan fa bon temps. He dit que sóc una exagerada?
Puc ser grollera, si és el que vols, generosa i tranquila si tinc un bon dia. La veritat és que m’agrada fer broma i enredar a la gent, i pel teu desconcert, veig que comences a entendre qui sóc. Somniadora i realista, amb un cert toc de pessimisme que sempre es deixa caure en els moments més inoportuns.
Sí, tinc personalitat, i molt marcada, però no es deixa entreveure amb facilitat –per si t’ho preguntaves-. Sóc difícil de conèixer i fàcil d’acontentar. Senzilla i complexa alhora. No tinc un caràcter estàndar que pugui plasmar en quatre línies, i és així. Busco sorprendre, tot i que abans t’he dit que se’m veu venir... t’extranya? Veig que vas aprenent.
Activa i mandrosa, no deixaria mai de fer coses perquè la quietud m’estorba, però m’estresso amb molta facilitat. Lluitadora per allò que m’interessa però de fàcil caiguda. Puc ofegar-me en un got d’aigua o nedar com un peix en una piscina olímpica. Mandrosa fins extrems inexorables i nerviosa fins el punt d’odiar l’immobilisme. Sensible per dins i freda per fora, fruit de l’orgull que moltes vegades m’empresona. Però de vegades s’ha d’empassar i sembla que no tingui dignitat ni autoestima, tot i que t’adverteixo que segueix aquí: sóc de les que perdono però mai oblida. Aixó doncs, rencorosa i tímida, amigable i introvertida, tot depèn, tot canvia, tot pot variar.
I us preguntareu a què es deu tanta antonimia. Doncs bé, sóc persona que es deixa endur molt pels sentiments –potser massa-, i són sensacions incompreses, irracionals, variables. Sóc així i no ho puc evitar, passo d’un extrem a l’altre sense adonar-me’n, perquè sóc una despistada. Però no t’enriguis de mi, que me n’adono –perquè també sóc observadora i tinc mal enfadar-.
És molt fàcil crear un espai d’aquests on pots anar afegint més o menys desorganitzadament els teus pensaments, però resulta molt complicat posar-li un nom adequat per la meva recopilació aleatòria d’idees.
En un principi, vaig basar-me en la idea d’un món mental creat a dins de la xarxa internauta, en el que poder expressar i emmagatzemar tot allò que se’m passi pel cap. Mind, una finestra a la meva ment –no sé perquè sempre acabo posant el títol en anglès, potser perquè em sona millor, qui sap -. Així, anar col•locant, poc a poc, tot allò que les meves mans transcriuen des del meu inconscient, de vegades conscient, en una pàgina personal d’interès subjectiu. De fet, perquè guardar-ho a una carpeta mig amagada d’un ordinador que gairebé no utilitza ningú? Quina utilitat té escriure en va, tret de l’acte de desfogament i tranquil•litat que, potser, pot provocar a l’autor en concret? Així vaig decidir-me per Mind, un monòleg interior plasmat en una pàgina de poca monta, pre-dissenyada però dintre de les meves possibilitats dins del món informàtic – les quals són bastant reduïdes -.
Però just aleshores vaig pensar, i perquè no donar-li nom a aquest indret? Vaig recordar a una amiga –el nom de la qual no ve al cas- que basant-se en la jueva Ana Frank i el seu reconegut diari Kitty, va batejar el seu diari com a Jack Dawson –per qui sigui un ignorant del món cinematogràfic adolescent femení, es tracta de Leonardo DiCaprio a Titanic-. Així que vaig decidir-me per la Filomena –potser perquè Peptoni ja l’havíen triat-. Per què no? Deixem estar noms típics, macos, corrents, moderns, anglesos i altres imbecilades. On han anat a parar els noms divertits que ningú voldria posseir mai? Cipriano, Faustino, Leopoldo, Cristobalina,...Dionisio!! quina filomena...
Filomena. En realitat és com ens referíem a un gènere de noies en concret amb un amic –que no té res a veure amb l’anterior- però com que mai arribarà a aquesta direcció, no cal demanar-li permís i puc plagiar-lo amb tranquil•litat. La Filomena.
